Article d’Oriol Barrachina, Executive Partner CEO Head of Spain in Cushman Wakefield & Member of Barcelona Global
Com cada any vaig aconseguir prou satisfactòriament sortir de la feina a una hora raonable per trobar-me amb la família a la plaça de la Vila, a aquella hora, Sant Jordi era més present que mai. Quan la meva filla, que encara no havia fet els tretze anys, em va demanar que l’acompanyés a trobar llibres de feminisme, em va pujar un mig somriure d’orgull, però va acabar d’arrencar-me l’altre mig, la dificultat de trobar-ne un, que no hagués llegit encara. Ens en vam sortir prou bé i en vam trobar dos.
No fa gaires dies, xerrava amb ella sobre el tema, i no deixava de sentir dades conegudes, amb il·lusió, compromís i perquè no dir-ho, un punt de ràbia per part seva. Jo escoltava, debatia, constatava… No massa més tard, m’havien demanat d’escriure aquestes quatre ratlles i ordenava les idees. De sobte, me’n vaig adonar de la magnitud del problema, on eren totes elles?
Com en una mena de filera del pati ordenada, van anar apareixent per la meva ment primer estorada, desprès progressivament avergonyida, nenes, joves, dones que m’havien enlluernat des de petit pel seu talent, per la seva força. Passant per les diferents escoles i universitats, reconeixia amb sorpresa, que pràcticament sempre, curs rere curs, els referents, no només acadèmics sinó de capacitat en sentit ampli, eren primer la Mireia, la Clara i l’ Anna, a les que es van anar afegint la Marta, la Gemma, la Carme… Com podia ser que ara, a tots els centres de decisió on em tocava estar, en els diferents àmbits del meu dia a dia, no me les trobés i per contra, sempre em veiés envoltat majoritàriament d’homes com jo? On havien anat a parar totes elles?
Aleshores, com una fiblada vaig reconèixer el problema, en mi, en gent com jo. Educats en escoles modernes i progressistes, amb mares que no feien diferències entre filles i fills, amb totes les dades i estadístiques a l’abast com per tenir ben present la magnitud del problema, i fins i tot amb un discurs reconeixedor dels fets, però alhora, recolzats en la inacció. Estava clar, ara ho veia. Com podíem pretendre canviar les coses sense que nosaltres, conscients de ser part fonamental del problema, no ens decidíssim a fer-ho amb implicació?
Jo ja fa dies que ho tinc clar, i per si de cas, cada cop estic més envoltat de noies, i nois! que si se m’oblida, m’ho recorden igual d’amable que de contundentment. Ara això va de fets, i no només de paraules, com les d’aquesta història, o com la dels llibres de Sant Jordi.
Vols saber més sobre l’Oriol Barrachina?
Gràcies a la col·laboració de
